jueves, 25 de octubre de 2012

La casa más antigua de Barcelona


Si nos adentramos en el call judio de Barcelona, en la calle de Sant Domènec del Call, nº6
encontraremos la casa más antigua de Barcelona, ya que estaba habitada en el s. XII. Pasó
por toda suerte de visicitudes, incluído su utilización como burdel durante la postguerra. En el
año 2000 fue reformada para un particular que la quería como domicilio privado. Llama la
atención la inclinación de las paredes, una consecuencia del terremoto de 1428.


1001 curiositats de Barcelona

Aquest llibre ens podria servir d'ajuda, tot i que no és del tot el que busquem, però l'utilitzarem per informar-nos.


1001 curiositats de Barcelona
Silvia Suárez i  Anna-Priscilla Margriñà.
Robin Book
Pàgines: 264
La periodista Anna-Priscila Magriñà i la filòloga Silvia Suárez,ens descobreixen a ’1.001 curiositats de Barcelona’, històries, anecdotes, llegendes  i fets curiosos de Barcelona.
La ciutat de Barcelona té més de 5.000 noms de carrers, places, avingudes i passatges, vuit d’elles tenen una sola lletra, i 179 estan dedicats a sants i santes.
El carrer dels petons de Barcelona rep aquest nom perquè era l’últim lloc on els condemnats a la forca podien fer el seu últim petó a familiars i amics.
Durant molt de temps els barcelonins van creure que la ciutat acollia l’edifici més alt del món. Es tractava del mirador del rei Martí, una torre de cinc pisos construïda al 1555.
1001 curiositats de Barcelona  també ens desvetlla que La catedral de Barcelona té 250 gàrgoles i també sabem que l’any 1350 Pere el Cerimoniós va prohibir que hi hagués prostíbuls a menys de quaranta passos de les esglésies pròximes a les Rambles.
El costum, de celebrar les victòries del FC Barcelona a la font de Canaletes, es deu perquè el desaparegut diari La Rambla tenia allà les seves oficines i informava, a través d’una pissarra, de les informacions d’última hora dels resultats esportius.
Un llibre per conèixer la història milenària de la ciutat de Barcelona.

martes, 23 de octubre de 2012

El barri de Sants-Montjuïc

El barri de les Corts

Història:
Les Corts
El barri de les Corts està format per 5 sectors :
Camp de la Creu:
Els límits d'aquest barri són el carrer de Josep Tarradellas, el carrer de Berlín, el carrer de Numància, la travessera de les Corts, el carrer d'Entença, l'avinguda Diagonal i l'avinguda de Sarrià. El barri del Camp de la Creu correspon a l'antiga partida medieval de Magòria i fa referència a la creu de terme que hi havia en aquest indret (la Creu de Magòria). Durant la dècada dels anys setanta del segle XIX es van obrir els principals carrers (carrer de Morales) i la plaça del Carme (anomenada primer de la Llibertat). A finals de segle va adquirir un aspecte industrial amb la instal·lació de la fàbrica Castells i altres indústries i, més endavant, amb la construcció de les casetes obreres de la Colònia Castells (avui amenaçades per un Pla d'Ordenació Urbanística).
Camp Vell
Els límits d'aquest barri són el carrer de Joan Güell, la travessera de les Corts, el carrer de Numància i l'avinguda de Madrid, que limita amb el districte de Sants. El nom d'aquest barri ve donat perquè en aquestes terres és on es va edificar l'antic camp del Futbol Club Barcelona, conegut llavors com el Camp de les Corts.
Can Batllori
Els límits d'aquest barri són l'avinguda Diagonal, l'avinguda de Sarrià, el carrer de Jiménez i Iglesias i el passeig de Manuel Girona. El nom del barri ve donat per l'històric mas de Can Batllori, important pels vestigis ibers i romans que conservava en el seu territori. Abans de ser enderrocat, s'hi van trobar sitges de gra, un caldarium i fragments de les columnes de l'hipocaust al costat d'una necròpolisromana. Avui en dia, als antics terrenys del mas hi ha els Jardins de Can Batllori.
Can Sol de Baix
Els límits d'aquest barri són la travessera de les Corts, la Gran Via de Carles III, el carrer de Joan Güell i l'avinguda de Madrid, que limita amb el districte de Sants. El nom ve donat perquè ocupa l'espai on hi havia els camps i la masia de Can Sol de Baix. El nom originari d'aquest mas era de Can Planes de Baix, però el sol de ferro forjat que presidia l'entrada de la finca va donar aquest malnom a la masia, que va perdurar fins que la van enderrocar. L'any 1965 es va recuperar el topònim amb la construcció de la plaça del Sol de Baix, entre els carrers de Gerard Piera i de Fígols.
Centre
Els límits d'aquest barri són l'avinguda Diagonal, la Gran Via de Carles III, la travessera de les Corts i el carrer d'Entença. Conegut com el Barri Vell, conté els edificis més representatius del barri: l'Ajuntament, l'Església del Remei, la Biblioteca de Can Rosés i el Centre Cívic de Can Déu. També inclou el que en el seu dia es va conèixer com a l'Eixample de les Corts



x

El barri de Gràcia


Història
El districte de Gràcia antigament havia estat un municipi independent del pla de Barcelona del 1850 al 1897. En formaven part els actuals barris deVila de Gràcia i Camp d'en Grassot, mentre que Vallcarca formava part del municipi d'Horta.
Els límits de l'antic municipi seguien la cruïlla dels actuals carrers de Nàpols i de Provença, per la plaça de Sanllehy, després pujava el coll del Portell fins prop de l'ermita del Carmel, arribava a la Muntanya Pelada, baixava pel carrer de Verdi girant pel de Sant Cugat fins a la plaça de la Creu, tallava pels Josepets i baixava per l'avinguda del Príncep d'Astúries fins la plaça de Gal·la Placídia, després per la Travessera fins a la riera de la Creu d'en Malla i continuava pel carrer del Comte d'Urgell fins al de Rosselló i es dirigia a l'encreuament dels de Villaroel i de Provença.
De la construcció dels Josepets a la primera independència
Descripción: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/56/Josepets_fa%C3%A7ana.jpg/220px-Josepets_fa%C3%A7ana.jpg
L'església dels Josepets, a l'actual plaça de Lesseps
Se sol fixar l'inici de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent deNostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre(1688). No obstant, dos segles enrere, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als caputxins vells, que va ésser destruït el 1714.
A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies. Unes dècades després l'economia, bàsicament agrària, va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia.
Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueig dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Plaç Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.
Descripción: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/e/ef/FcescBerenguer-barcelona-CasaVilaGracia-6658.JPG/220px-FcescBerenguer-barcelona-CasaVilaGracia-6658.JPG
Casa de la Vila, obra de Francesc Berenguer i Mestres (1905).
Les tres independències
El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com estava abans de l'1 de març del 1820, i el30 de gener del 1824, Gràcia perdia el seu primer ajuntament.
El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia la segregació de Gràcia, amb la condició de que se li canviaria el nom pel de "Villa de San Fernando y Santa Amalia". Després de dos anys, el 1830, es va concedir, i de nou Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguia el títol de Vila. Però problemes polítics van fer que mai es pogués constituir l'ajuntament de nou, quedant tot en no res.
Va ser aleshores quan, el 13 d'octubre del 1849, es va redactar una exposició on se sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol deVila, basant-se en la Constitució del 1845. En nou mesos, això es feia realitat i el 6 de juliol del 1850 prenia possessió de l'alcaldia enJosep Pons i Tarrecli, tres tinents d'alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, fins que va arribar l'annexió a la ciutat de Barcelona.
La Gràcia treballadora
Al segle XIX, la gran majoria dels graciencs havien d'anar a treballar a Barcelona, però durant aquell segle es van establir ja algunes indústries: Una de les més importants va el Vapor Vilaregut, a la zona de Perill/Torrent de l'Olla, va que ser conegut com el "Vapor Vell", ja que a la zona de Puigmartí també va existir el Vapor Puigmartí, conegut com el "Vapor Nou", engrandit el 1839.
El "Vapor Nou" va ser potser una de les indústries més importants de la Vila, amb prop de 500 treballadors, però no va estar exempta de conflictes laborals: El 1841 es va voler calar foc al nou vapor, importat d'Alemanya, i a l'estiu del 1855 es va denunciar l'existència d'un complot per matar en Puigmartí, es van jutjar cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. La fàbrica va mantenir-se forta fins el maig del 1876, quan un incendi la va destruir totalment. Els terrenys de l'antiga fàbrica son ara ocupats per pisos, el el mercat de l'Abaceria Central. Encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual Plaça del Poble Romaní.
El "Vapor Vell" no va quedar lliure dels problemes laborals de l'época. Al 1842 els treballadors ja van haver de lluitar contra el patró per evitar una baixada de salaris, i al 1855 es van manifestar a la frontera de la Vila per demanar "pa i treball".
Aquestes dues indústries cotoneres, juntament amb la gran quantitat de telers manuals que molts artesans posseïen, van fer de Gràcia un centre important dins la producció tèxtil de l'època. El 10 de maig del 1840 es va constituir la primera societat obrera de Catalunya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs.
Altres indústries es van anar establint, com la fàbrica de teixits elàstics d'en Miquel Matas, al 1851, la qual, al 1889 ja tenia 140 treballadors i va subsistir fins el 1935; la fàbrica sedera que Josep Reig va obrir a l'actual carrer Escorial, a la segona meitat del segle, on es van arribar a col·locar 200 persones, i que va acabar en tragèdia quan, el 1962, es va ensorrar l'edifici i van morir quatre persones. A poc a poc, Gràcia va anar creixent gràcies a les indústries i les cases que s'hi construïen per als treballadors. El 1863, el tren de Sarrià va tenir el seu baixador a l'oest a la Vila.
Al mateix temps que Gràcia creixia gràcies a les indústries, els seus habitants anaven accentuant el seu tarannà obrerista: durant el Bienni Progressista, el triomf de la insurrecció va ser absolut. El 1856 set oficials es van refugiar a la casa de la Marquesa, a l'entrada de Gràcia: els insurrectes hi van calar foc, i, un cop van sortir els oficials, van ser executats allà mateix. Vuit dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió i van ser capturats, van ser executats sense judici previ davant de les runes de la mateixa casa.
Descripción: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/0/02/Pla%C3%A7a_del_Diamant.JPG/220px-Pla%C3%A7a_del_Diamant.JPG
Plaça del Diamant
La Revolta de les Quintes (1870)
Article principal: Revolta de les Quintes
L'abril del 1870, el govern volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els graciencs foren avisats de l'arribada de les tropes amb els tocs de la campana de la Plaça Orient (avui Plaça de la Vila).
Els militars, enutjats pel so de la campana, no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia; no van aconseguir destruir-la, però si esquedar-la. No obstant, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases.
Després, la mitologia popular va fer de la Campana de Gràcia un element essencial de la revolta. Malgrat rebre impactes de projectils, la campana gran -"la Marieta"- continuà tocant amb el seu característic so esquerdat. Així ho explica el setmanari La Campana de Gràcia corresponent al dia 24 de desembre de1932, en un article escrit per Antoni Esclasans en homenatge a Valentí Almirall.
Conta l'anècdota que a Barcelona el 1870, quan la revolta de les quintes una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tibant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent. Les forces militars (...) no gosaven moure's per por a la gran Revolució que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d'aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d'Alcalà d'Henares. (...) Tres anys després i ja proclamada la República, (Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí
Descripción: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/39/Mercat_Llibertat_Gracia.jpg/220px-Mercat_Llibertat_Gracia.jpg
Mercat de la Llibertat
Moltes cases de la vila de Gràcia quedaren destruïdes a causa dels bombardeigs. A partir d'aquells fets, el general Gaminde fou conegut popularment com el "general Bum-Bum", però d'aquesta manera la campana va fer-se molt popular entre els barcelonins, i més entre els republicans que la veien com un símbol del federalisme que defensaven molts catalans, entre ells els veïns de Gràcia.
Després del saqueig i rendició de la vila, poc abans d'aixecar-se l'estat de setge, l'editor Innocenci López Bernagosi estava buscant un títol per un nou setmanari que havia de treure per aquelles dates. Valentí Almirall, líder republicà federalista, proposà a Innocenci López el títol de "La Campana de Gràcia" com a capçalera del nou setmanari i en homenatge al símbol de la revolta de les quintes. "No t'apuris -digué Almirall a López Bernagosi-: titula el nou periòdic La Campana de Gràcia, i deixa'l anar, que farà forrolla". El dia 8 de maig de 1870 apareixia el primer número de La Campana de Gràcia. Un dels dos setmanaris en català -juntament amb la germana l'Esquella de la Torratxa- que va sobrepassar els 3.000. números i que va publicar-se durant quasi seixanta-cinc anys.
Descripción: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/fd/Mercat_de_l%27Abaceria_Central.JPG/220px-Mercat_de_l%27Abaceria_Central.JPG
Mercat de l'Abaceria Central
Al 1873, durant la Primera República, l'Ajuntament de Gràcia va fer pressió perquè la Diputació de Barcelona es transformés en una Convenció, i aquell mateix any es plantà al mig de la Plaça del Sol un cedre, com a nou símbol de llibertat. Quan el general Pavía donà el cop d'estat que posà fi a la República, la Vila de Gràcia es declarà en vaga general i la campana va tornar a intervenir tot cridant al sometent general. Per aquest motiu la campana fou temporalment despenjada.
El 1876 naixia la Cooperativa Teixidors a Mà (als locals de la qual actualment hi ha el Teatreneu), el 1892, una escissió d'aquesta Cooperativa donava lloc a la Cooperativa La Lleialtat (on actualment hi ha el Teatre Lliure). El 1888 s'aprovà el projecte del Mercat de la Llibertat, que va suposar un canvi en el comerç i els mercats al barri, fins aleshores més propis d'un àmbit rural. El va seguir, el 1892, elMercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia.
Per aquelles dates, encara s'instal·laven a Gràcia més indústries. Les Xocolates Juncosa, al principi del Carrer Gran, la impremta Ramírez, que es va traslladar des de Barcelona, o l'empresa tèxtil d'Antoni Bargalló.
Una part dels obrers graciencs van anar radicalitzant-se i van aparèixer diverses publicacions de caràcter anarquista com Tierra y Libertad o La justícia humana i també d'altres de tipus catalanista com Las Barras Catalanas o L'Esperit Català. Per aquells temps també es funden diaris i revistes com: El Diario de Gracia, L'Escut de Gràcia, La Tranca, La Revista, El Eco de Gracia, La Cotorra, La Linterna de Gracia o la coneguda La Campana de Gràcia.
L'agregació a Barcelona (1897)
Descripción: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/a/a5/Fa%C3%A7anaSantJoan.jpg/220px-Fa%C3%A7anaSantJoan.jpg
L'església de Sant Joan, a la plaça de la Virreina
Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona és annexionada a la ciutat de Barcelona.

El barri de l’Eixample


HISTÒRIA

L'Eixample és un dels deu districtes de la ciutat de Barcelona. Inclou els barris de la Dreta de l'Eixample, l'Esquerra de l'Eixample (Antiga i Nova Esquerra de l'Eixample), Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc. Va sorgir al segle XIX, després de l'enderrocament de les muralles (1854-1856) i l'expansió de la ciutat. Comprèn un territori de 7,48 km² on hi viuen 269.185 habitants (segons el cens del 2009), fet que el converteix en el districte més poblat de la ciutat.
Inicialment, l'Eixample es va construir seguint el Pla Cerdà. L'enginyer Ildefons Cerdà va dissenyar un barri amb un traçat de carrers quadriculat, amb illes octogonals de cantonades truncades i amb amplis espais per vianants i jardins interiors. En la pràctica, el projecte original de Cerdà es va modificar substancialment.
El Quadrat d'or és la zona de l'Eixample de Barcelona situada al voltant del Passeig de Gràcia i delimitada aproximadament pel carrer Aribau a l'esquerra i Passeig de Sant Joan a la dreta, limitat per la Diagonal en la part superior la qual te forma de quadrat i acull un ric patrimoni arquitectònic, sobretot de l'etapa modernista.

-Barris del districte de l'Eixample

Nom del barriPoblació (2009)Superfície (ha)Densitat (hab/ha)
Fort Pienc        33.20292,9
 357,4

Sagrada Família        52.890105,1503,2
Dreta de l'Eixample        43.609212,3205,4
L'Antiga Esquerra de l'Eixample        42.183123,5341,07
La Nova Esquerra de l'Eixample        58.559133,8437,8
Sant Antoni        38.74280,1483,7
Eixample269.185747,7360,0
Eixample mapa de Barris


1-Fort Pienc

Mapa Fort Pienc Ampliar imatgeFort Pienc va néixer com a zona de fortificacions. Felip V, en establir el sistema de vigilància de la ciutat, va fer la Ciutadella i un fort avançat, vora del camí que sortia del Portal Nou: el Fort Pius. La seva existència va passar sense pena ni glòria i el 1869 es va enderrocar juntament amb la Ciutadella. Molt a la vora es va construir, el 1861, l'estació del ferrocarril de la línia de Lleida. La façana d'aquells edificis d'estil neoclàssic és avui la façana lateral de l'actual edifici engrandit el 1910 amb una gran coberta de ferro.

L'estació del Nord va donar personalitat a un barri situat entre la via del tren i la Gran Via. S'hi localitzaren molts transportistes entorn de l'antiga carretera de Ribes, una vella via de sortida de la ciutat des de l'època romana i fins que es va desenvolupar l'Eixample.

Després del tancament de l'estació ferroviària al darrer quart del segle XX, a les últimes dècades el barri ha anant transformant la seva fesomia. L'antiga estació ferroviària s'ha convertit en la principal estació d'autobusos de la ciutat. Al seu costat es va construir un important parc urbà i, a l'altra banda, un gran conjunt d'equipaments (llar d'infants, apartaments tutelats per a la gent gran, mercat, biblioteca...) que ha esdevingut el referent d'un nou model de tractament integrat dels equipaments i els espais públics amb l'objectiu de crear polaritats aglutinadores de la vida dels barris.



2-Sagrada Família

Mapa Sagrada Familia Ampliar imatgeMés enllà del límit de la dreta de l'Eixample, a la part alta, hi ha el barri de la Sagrada Família, que abans es coneixia com el Poblet. El Poblet era un veïnat que durant molts anys es va reduir a camps, amb un petit nucli de cases baixes situades al voltant de l'actual carrer de València. No va arribar a tenir una certa entitat fins als primers anys del segle XX, com a barri obrer a l'entorn de moltes indústries.
El que avui li dóna personalitat és el temple de la Sagrada Família. Va ser encarregat com a temple expiatori i es va projectar el 1881 en uns terrenys del terme de Sant Martí, quan al seu voltant tot eren camps. El projecte va ser encarregar inicialment a l'arquitecte Francesc de Paula Villar i el va continuar un jove i llavors poc conegut arquitecte anomenat Antoni Gaudí, que es va fer càrrec de les obres quan tot just es començava a construir la cripta d'estil neogòtic. Actualment el temple és l'obra de Gaudí més coneguda arreu del món i el lloc més visitat pels turistes de la ciutat.
L'avinguda de Gaudí travessa el barri, unint la Sagrada Família amb una altra obra cabdal del modernisme català: l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner. Ambdós edificis han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El barri de la Sagrada Família inclou en el seu extrem inferior el veïnat dels Encants, amb el popular mercat-fira de Bellcaire o Encants. Aquesta zona es veura transformada en un futur proper per la remodelació que afectarà tot l'entorn de la Plaça de les Glòries.

3-La dreta de l'eixample

Mapa de la Dreta de l'Eixample Ampliar imatgeLa Dreta de l'Eixample va ser el sector on començà a materialitzar-se el projecte d'Ildefons Cerdà, és a dir, l'extensió de Barcelona més enllà de les muralles enderrocades a mitjans del segle XIX. S'estén entre els carrers de Balmes -constituït durant molts anys en barrera, pel pas a cel obert del tren de Sarrià- i el Passeig de Sant Joan, una de les vies muntanya-mar bàsiques del projecte de Cerdà.
El primer grup d'habitatges es va construir a l'actual encreuament dels carrers del Consell de Cent i Roger de Llúria. La Dreta de l'Eixample inicialment acollí algunes implantacions industrials importants, com la fàbrica Elizalde, una de les primeres d'Espanya en fabricar automòbils i motors.
De mica en mica, però, es va convertir en el barri en el qual s'ubicava preferentment la residència burgesa, amb l'esclat artístic del modernisme representat per edificis tan destacats com la Pedrera, la Casa Batlló i la Casa Ametller, entre molts altres.
Juntament amb la residència, i sovint desplaçant-la, l'activitat econòmica terciària s'hi anà localitzant cada vegada amb més força: comerç, oficines, seus d'empreses, cinemes, teatres, etc, especialment a la zona més central (entre Llúria i Balmes) i entorn el potent eix del Passeig de Gràcia, que seguia l'antic camí que unia la ciutat emmurallada amb el municipi de Gràcia. Aquest eix segueix sent avui el centre del dinamisme econòmic i la projecció comercial de la ciutat.
És a remarcar el fet que la Plaça de Catalunya no estava prevista al Pla Cerdà. Aquest "oblit" quedà corregit per la força dels fets: la seva posició de frontissa entre la ciutat vella i el nou Eixample la constituïa de forma natural en el centre neuràlgic de la ciutat; el pas dels anys no ha fet sinó refermar-ho.

4-L'antiga esquerra de l'Eixample


Mapa de l'Antiga Esquerra de l'Eixample Ampliar imatge
L'Antiga Esquerra de l'Eixample comprèn la part d'aquesta banda del districte que fou urbanitzada més aviat, i que ja era bastant poblada a final del segle XIX. El nucli original el formen la parròquia de Sant Josep Oriol, entre els carrers de la Diputació i d'Urgell, i l'edifici de la Universitat de Barcelona (UB), fet en estil neoromànic el 1882 per l'arquitecte Elies Rogent.

A partir d'aquest conjunt inicial, el barri es va desenvolupar per damunt de les vies del ferrocarril (MZA), al voltant del nucli del Ninot, que neix en la dècada dels 80 del segle XIX a redós d'una popular taverna. Aquest establiment tenia com a element decoratiu un ninot, que va acabar donant nom a tota la zona de restauració i entreteniment que se situava al voltant d'un mercat a l'aire lliure, antecedent directe de l'actual.
La creació de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina el 1907, i la del Mercat del Ninot el 1935, van servir per potenciar la zona i per atraure promotors interessats en la construcció d'habitatges, especialment a partir dels anys 30, amb estils diferents i destinats principalment a les classes mitjanes.
Actualment, el barri es caracteritza per un gran dinamisme comercial, d'activitats i de lleure. Entre moltes altres ofertes, n'incorpora d'específicament dirigides al col·lectiu gai.

5-La nova esquerra de l'Eixample

Mapa de la Nova Esquerra de l'Eixample Ampliar imatge
La Nova Esquerra de l'Eixample, a banda de les tres grans peces de Can Batlló (actual Escola Industrial), la Model i l'Escorxador (actual parc de Joan Miró), no comença la seva urbanització i edificació amb força fins als anys 30 del segle XX. La presència del ferrocarril i de la fàbrica Batlló va fer que fins que aquesta va tancar, el 1910, no es pogués crear un traçat urbà desenvolupat.
Fins aleshores estava format majoritàriament per conjunts dispersos de barraques ocupades per gent que venia a treballar a les obres de l'Exposició del 1929, una situació quasi rural que, en certes zones, es va mantenir fins a la postguerra. Però la transformació de l'antiga fàbrica en Escola Industrial el 1910 va iniciar el procés de modernització de la zona.
Com a element urbà històricament destacable s'ha de citar l'escorxador municipal, inaugurat el 1892. Va funcionar fins al 1979, any en què el solar va ser destinat a parc, com ja havia previst Cerdà. Aquest parc es va inaugurar el 1983, amb l'escultura de Miró Dona i ocell com a peça emblemàtica. Un altre edifici remarcable és la Casa Golferichs (1901), creada com a escola religiosa i avui centre cívic, després d'haver estat salvada de l'enderroc el 1972 per la pressió popular.
L'arranjament de l'avinguda de Roma, encara en execució, permetrà constituir l'avinguda en un eix cívic d'unió entre l'Esquerra Antiga i la Nova i, alhora, superar el caràcter de barrera -primer pel pas del tren, després per l'elevada circulació de vehicles- que ha tingut aquesta via durant dècades.

6-Sant Antoni


Mapa de Sant Antoni Ampliar imatgel nom del barri té l'origen en l'església que hi havia al portal del Raval de la muralla de Barcelona. D'aquell indret sortia el camí de Fraga, que anava cap a Esplugues i Martorell; n'era un dels principals i el que tenia més trànsit. Es dirigia cap a l'indret anomenat de la Creucoberta, on hi havia la creu de terme de la ciutat, abans d'entrar al poble de Sants.
Quan en el període 1872-1882 Rovira i Trias va fer el gran mercat de ferro, gairebé no hi havia cap casa al seu voltant i servia com a mercat del barri obrer del Raval. De mica en mica, aquell mercat i les parades que l'envoltaven es van anar consolidant com una gran fira, donant personalitat i vida al barri que es va desenvolupar al seu entorn. Aquesta tradició comercial popular es manté encara amb força en l'actualitat, i es veurà potenciada amb la propera rehabilitació i renovació de l'històric edifici del mercat.
La fesomia del barri es fruit de les reformes lligades a l'Exposició Universal de 1929, amb motiu de la qual es va impulsar la urbanització i l'arranjament dels accessos a Montjuïc, amb l'eliminació de les barraques que hi havia entre el Paral·lel i la Gran Via i la urbanització de la Avinguda de Mistral. Aquest antic camí medieval de sortida de la ciutat és avui una via peatonalitzada que aglutina la vida de barri del seu entorn.


Introducció


Volem fer aquest tema per el treball de recerca perquè trobem que és una molt bona manera de conèixer la nostra ciutat des de un altre punt de vista, aprenent la història de llocs curiosos de Barcelona que no coneixíem abans.

Com a punt extra dins del treball ens agradaria utilitzar la fotografia per poder mostrar llocs curiosos i penjar-ho al bloc. També volem fer una guia turística de la ciutat per fer una ruta diferent i especial dins del turisme.

La informació necessària la buscarem a través d’Internet, llibres nostres i de la biblioteca i informant-nos amb la gent de la zona.

Índex

 
1. Llocs curiosos amb les seves històries corresponents

 
           1.1 . El barri de l’Eixample (Nil Fontrubí)

1.2 . El barri de Ciutat Vella (Eva Carreras)

1.3 . El barri de Gràcia (Roger Caritj)

1.4 . El barri de les Corts (Pablo Errando)

1.5 . El barri de Sants-Montjuïc (Paula Cantallops)


 
2. Guía turística de la ciutat (entre tots)